Crònica d’una divisió anunciada

Últimament veiem la dreta d’aquest país molt mobilitzada. Sembla que cada moviment del govern de Sánchez sigui motiu per sortir al carrer a protestar. El problema és que aquesta gent és cada vegada més nombrosa i convençuda que tenen raó ells i no pas els altres. I què vol dir? Que és gent que s’instal·larà en la protesta i en el rebuig i que difícilment tornarà a la moderació i l’entesa. La distància entre els blocs d’esquerra i dreta es farà, doncs, cada cop més gran i cada cop quedarà menys gent al mig. La culpa d’aquesta fractura la tenen sobretot el PP i Vox. Les seves crítiques constants i molt sovint exagerades i infundades han fet que una bona part del seu electorat vegi el PSOE com un enemic al servei dels independentistes i etarres. I tots sabem que no és així, ni de bon tros…

Ens pot passar una cosa semblant a el que passa els Estats-Units. Allà és més simple: o ets Trumpiste o no. Fixeu-vos en els aldarulls que hi ha en els carrers nord-americans. Aquí encara no hem arribat a tanta violència, però els fidels de Vox no són presisament pacifistes.

Aquest rebuig però, també és creat per periodistes. Periodistes que tenen cada dia milions d’oients. És el cas de Carlos Herrera, periodista de la Cope, que va dir sense miraments « Cada uno elige lo que le gusta y Sánchez ha optado por la escoria: Podemos, Bildu y ERC ». A força de sentir-ho cada dia la gent s’ho acaba creient.

Aquest distanciament provocarà una divisió entre els dos blocs que es traduirà en protestes, manifestacions i un mal rotllo constant que farà de la política un autèntic suplici.